Seguint les traces de la fauna
hores
INICI
Plaça de Sencelles
DISTÀNCIA
8,3 km
UNITAT DIDÀCTICA
La fauna mediterrània
Seguint les traces de la fauna
Mentre passegem pels diferents camins del nostre municipi, tenim l’oportunitat de trobar-nos amb nombrosos habitants d’aquest paisatge. Uns s’alimenten del nèctar de les acolorides i perfumades flors i d’altres es refugien entre la densitats de la vegetació. N’hi ha que, aprofitant les tasques del camp, surten a la caça d’aliments i d’altres que esperen que tothom dormi per posar-se en marxa.
No sempre et sortiran a l’aguait, però si camines amb atenció, potser pots veure el seu rastre, alguna petjada o marca al terra, alguna senyal que indiqui la seva presencia, un niu, un cau, una ploma…
Els mamífers
Les espècies de mamífers que actualment habiten les nostres illes arribaren a mans dels humans que vingueren a les nostres costes. Mostels, genetes, eriçons, rates, ratolins, conills i llebres, tots ells són fruit de l’arribada humana.
Els mamífers amb els que més facilitat ens podem trobar pels nostres camps són lepòrids com la llebre i el conill, que degut a la seva gran mida són fàcil de veure. Però també n’hi ha d’alguns que passen més desapercebuts, com la rata cellarda o l’eriçó. La rata cellarda (Eliomys quercinus) és un petit rosegador que desperta simpatia a tot aquell que es topa amb ell. Serà degut al dibuix del seu pelatge que recorda a una careta? O per mor de la seva llarga coa acabada amb un pompó de pel? Es passa l’hivern hibernant i és possible que ens trobem amb els seus nius fets amb molses, plomes i pelatge d’altres animals. L’eriçó (Atelerix algirus) és una espècie que abunda a les garrigues que toparem amb més facilitat durant el capvespre o a primera hora del dematí, ja que es tracta d’una espècie nocturna. S’alimenta principalment de petits invertebrats com insectes, someretes del Bon Jesús o petits cargols. Antigament es consumia la seva carn, però la principal causa de mort a dia d’avui és l’atropellament pels cotxes.
Els rèptils
El rèptil que veurem amb més facilitat és el dragó comú (Tarentola maurtitanica) no tant al mig de la natura, sinó més bé a les zones més humanitzades. Sovint el trobem a l’aguait de capturar algun insecte als murs de les nostres cases o entre els recons de les parets de pedra en sec. La serp de garriga (Macroprotodon mauritanicus) és una serp de petita mida, introduïda probablement pels romans, que va contribuir en la desaparició de la sargantana endèmica (Podarcis lilfordi) a l’illa de Mallorca. És una serp d’hàbits nocturns que, tot i el seu nom comú, la trobem també a pinars, camps de cultiu i jardins. A les zones properes a les garrigues ens podem trobar també amb la tortuga mediterrània (Testudo hermanni). Es tracta d’una espècie protegida ja que està greument amenaçada, principalment degut a la pèrdua del seu hàbitat natural, però també per haver estat usada popularment com animal de companyia. Difícilment les trobarem durant l’hivern, ja que se’l passen hibernant, s’enterren i redueixen la seva activitat metabòlica fins que arribada la primavera, augmenten les temperatures i reactiva el seu metabolisme.
Els artròpodes
La fauna invertebrada del nostre paisatge és la més diversa i abundant , i són els artròpodes el grup més nombrós.
En aquest grup hi trobem tots aquells invertebrats que tenen un esquelet extern com les someretes del Bon Jesús (crustacis), els centpeus (miriàpodes), les aranyes i escorpins (aràcnids) i una gran diversitat d’insectes. Són els insectes el grup més variat ja que inclou a escarabats com el banyarriquer (Cerambix cerdo) o el poriol (Lachnaia vicina) i als cavallets del dimoni (Ischnura elegans) que podem trobar a prop d’algun safareig També són insectes les xinxes com el poriol de moro (Graphosomalineatum italicum) que sovint trobem pol·linitzant la umbel·la d’alguna pastanaga, o papallones com la blanqueta de la col (Pieris rapae) voletejant entre ravenisses o ja arribat l’estiu la papallona dels cards (Cynthia cardui) i el cant dels grills (Grillus campestris). Els insectes juguen un paper importantíssim en el funcionament dels ecosistemes, ja que ajuden en el control de plagues i en la reproducció de les plantes mitjançant la pol·linització.
Els cucs
Quan pensem amb els cucs, imaginem uns animals petits de cos llarg, prim i tou, cilíndric o aplanat, però en realitat els cucs pertanyen a diversos grups.
Els platihelmints, com les planàries, són principalment paràsits, els nematodes poden ser paràsits de plantes i animals però també animals de vida lliure, els rotífers habiten exclusivament al medi aquàtic i els anèl·lids, un grup no molt divers, seran els que podrem veure amb més facilitat al nostre entorn. Els anèl·lids més coneguts i els que podrem trobar a les nostres sortides al camp són els cucs o llambrics de terra que, tot i que viuen baix terra excavant galeries, en algunes ocasions surten a la superfície deixant-se veure. Aquests tenen un paper importantíssim en la salut del sòl, ja que s’encarreguen de descompondre les restes vegetals, a la vegada que “llauren” la terra ajudant així al creixement de les plantes. Entre els anèl·lids també hi ha les sangoneres, uns paràsits cada vegada menys freqüents degut a les condicions higièniques actuals del bestiar.
Els ocells
Caminar en silenci no només ens permet connectar amb el moment present, sinó també amb la fauna alada que ens acompanya durant la passejada. Els ocells són els animals que amb més facilitat ens trobarem, alguns no tenen vergonya de mostrar-se volant d’arbre en arbre, caçant algun insecte o inclús cantant la seva peculiar melodia.
D’entre les espècies més abundats i sedentàries ens trobem amb la mèrlera (Turdus merula), una au que fàcilment veurem gratant al terra cercant algun cuc, fruit o llavor per alimentar-se, o el ferrerico (Parus major), una espècie que es pot veure durant tot l’any a qualsevol hàbitat, igual que el puput (Upupa epops), una au fàcil de distingir pel seu singular reclam “pup-up-up”. Un altra cant que no pot faltar a la banda sonora dels nostres camps és el del sabel·lí (Burhinus oedicnemus), una au limícola que no necessita de l’aigua per sobreviure, igual que l’esplugabous (Bubulcus ibis), que trobem sovint acompanyant als ramats d’ovelles o als pagesos que realitzen tasques del camp.
Els amfibis
Passejant a darrera hora del dia, quan a l’estiu comença a fosquejar, ens podem topar amb el cant peculiar d’algun calàpet (Bufo viridis), un amfibi que viu a qualsevol tipus d’hàbitat, tant a garrigues com a zones agrícoles, i aprofita els safarejos i estancs ornamentals per reproduir-se. De cada vegada es més rar trobar-se amb aquesta fauna ja que la pèrdua d’hàbitat, l’ampliació de carreteres o la reducció de les seves zones de reproducció provoquen la disminució de l’espècie. Per altra banda, també tenim a la granota (Pelophylax perezi), que amb el seu cant greu i poc discret, ens permet diferenciar-la del calàpet. La granota sempre es troba vinculada a l’aigua i per poder-la veure ens hi hem d’acostar amb molta discreció, ja que la seva resposta de defensa davant la presència de depredadors és la de botar dins l’aigua ràpidament.
Els mol·luscs
Els mol·luscs que podem trobar són gasteròpodes terrestres, és a dir, caragols i llimacs. Els gasteròpodes es caracteritzen per caminar sobre el seu ventre i són el grup de mol·luscs més importants. Principalment són herbívors però també poden ser carnívors, paràsits o carronyaires.
Theba pisana és un caragol que pot actuar de plaga a l’agricultura i que sovint trobem sobre tiges i fulles de plantes o sobre pals de la tanca. Ara bé, si hi ha algun caragol conegut i apreciat dins la gastronomia aquest és el cargol bover (Helix aspersa), però també les viudes (Otala lactea) i el caragol cristià (Otala punctata). Alguns gasteròpodes són depredadors, com el cas de Rumina decollata, d’altres formen part de la fauna del sòl com Ferussacia folliculus, que sovint es troba refugiat baix pedres. Un altre mol·lusc present a la terra és el llimac Milax gagates, que difícilment veurem per les seves costums subterrànies. Entre tota la diversitat de gasteròpodes també trobem endemismes com el caragolí rovellat (Tudorella ferruginea) freqüent als camps i que podem distingir per la seva closca cònica i entorcillada de coloració violàcia ataronjada.
