Biniali: carrers i casals de la paraula
min. a peu
DIFICULTAT
Baixa
DISTÀNCIA
300m
EQUIPAMENT
Calçat i roba còmodes.
Biniali: carrers i casals de la paraula
Literatura i Biniali són una mateixa cosa. Pocs llogarets de Mallorca poden presumir de ser un marc tan extraordinari en l’art de la paraula com aquest. El poble no sols és inspiració literària sinó que també alguns autors visqueren en aquest emplaçament, tot atorgant a aquest nucli de cases i carrers plens de tradició una nova lectura, una nova dimensió que ultrapassa allò material. Un recorregut per les veus que elevaren Biniali a l’espai universal de la literatura.
1
So n’Arrom
La novel·lista Maria Antònia Oliver (Manacor 1946-Biniali 2022), tot i que resident a Barcelona des del 1969, va comprar amb el seu marit Jaume Fuster a finals de la dècada dels setanta la casa dita So n’Arrom, al número 1 del carrer des Pou. Oliver va ser una capdavantera de la generació literària dels 70 i destacà per la dedicació a literatura de gènere, concretament a la detectivesca. La seva narrativa, que abasta una quinzena de títols, atorga especial protagonisme a la dona. En destaquen, entre altres, les novel·les Cròniques d’un mig estiu (1970), El vaixell d’iràs i no tornaràs (1976), Joana E. (1992), etc. El 2016 rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Amb motiu de la mort, dia 10 de febrer de 2022, el poble, amics i col·legues li reteren un sentit homenatge davant el seu domicili. Bona part de les seves obres les va escriure totalment o parcialment a Biniali, i també en va dedicar o agrair moltes a binilers i binialeres. So n’Arrom és l’espai on esdevenen alguns dels relats de Colors de mar (2007), com ara quan fa parlar –amb una “transcripció aproximada”– a una de les seves cusses, na Mel: “Em diuen Mel i som guapíssima, ja ho era quan vaig néixer, que no tenia tant de pèl com ara i era una mica magistroia, però sa Madona quan me va veure se va enimorar de jo i me va comprar encara que deia, i diu encara, que hi ha tants de cans abandonats pel món que els cans no s’ha de comprar, s’han d’adoptar […]”.
2
Campanar de l’església parroquial de Sant Cristòfol
L’església de Biniali té un origen en el segle XVII. Al segle XIX s’hi feren obres d’ampliació i el campanar s’acabà el 1888. Dos anys més tard, es pujà damunt la torre la imatge del sant titular i, per aquest motiu, es feren uns goigs que commemoren aquest fet. Les dues darreres estrofes acaben dient:
La història mos ho diu,
Ser costum vostra figura
Colocar-se en las altures,
Des d’on mos protegiu.
Guardau-mos pues de tot mal
Des de dalt es campanar
Amb afecte paternal
Sant Cristòfol titular.
Vostre poder es més gran
Que gran fou vostra estatura
I més que ara que en figura
Dels niguls estau molt ran.
Biniali és poble tal
En qui eu sabeu demostrar
Amb afecte paternal
Sant Cristòfol titular.
3
Plaça de la Immaculada Concepció
El periodista i escriptor Joan Ramis de Ayreflor i Saura (Ciutadella, 1881-Palma,1956) es trobava vinculat a Sencelles per ser membre de la família propietària de la possessió Aireflor. Començà a col·laborar a La Roqueta amb quadres de costums i fou director de La Gaceta de Mallorca. Poeta dins la línia de l’anomenada Escola Mallorquina, publicà Clarianes (1917) i un altre recull a Lectura Popular. Al volum Clarianes trobam el bell poema titulat “Biniali”:
Mig vila, mig llogaret,
Biniali és lloc antic.
Vorera d’un camí dret
Trobaríeu el poblet
Si hi anàveu qualque pic.
Damunt les humils teulades
Del poble, ran del camí,
Aixequen, agermanades,
Llurs puntes agosarades
Una església i un molí.
Per davall la carretera,
Tot just el poble fregant,
S’enfonsa una torrentera,
Per on, l’anyada plovera,
L’aigua ve cantussejant.
I damunt el torrentó,
Hi vincla se esvelta arcada,
La volta d’un ponterró,
Que sembla el portal major,
D’unes esglesieta enclotada.
4
Ca sa Mestra
Part de la infantesa del poeta i escriptor Jaume Pomar Llambias (1943-2013). va transcórrer al poble de Biniali, concretament a una casa del carrer de l’Estrella (n.6). Aquesta relació amb el llogaret va fer que aparegués transformat a la seva obra amb el nom literari de Mosafat. Pomar va exercir el periodisme en diversos diaris i revistes, i fou col·laborador de Televisió Espanyola. Els darrers anys, abans de jubilar-se fou arxiver-bibliotecari de la Casa Museu Llorenç Villalonga a Binissalem. Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del PEN català i va col·laborar a les revistes Randa, Revista de Catalunya i Lluc. Va traduir al castellà obres de Llorenç Villalonga, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Josep Maria Llompart. La seva obra poètica és extensa (més d’una quinzena de títols), encara que també feu narrativa, biografies i estudis literaris. L’any 2012 publicà Cants a Montalt, on recull en forma de prosa poètica els records del seu Mosafat (Biniali) d’infantesa: “Els homes no tornaven de l’era o de les vinyes. No vaig veure cap carro carregat de farratge. No se sentia el cantar monòton de les brodadores en el portal del carrer ni el vouverivou de les mares sorgit de la frescor de les cambres. L’ombra de les falzies no retallava l’aire ni enfilava ombres damunt el pedreny de pedra viva. El cor, però, tornava a bategar davant les coses i el refilet llunyà d’un rossinyol. Tota la usura del temps petjava, com el peu damunt el raïm, el vell dolor d viure. De bell nou era un pena, Mosafat. Potser agonitzava? M’havia de sobreviure? Jo i només jo sabia entendre el silenci, el carrer buit i el blau de les muntanyes. On el Raiguer ja havia dit la seva”.
