Del Cielo al Infierno

1

hores

DIFICULTAT

Baixa

DISTÀNCIA

7’30 km

DESNIVELL

75 m

EQUIPAMENT

Calçat i roba còmodes.

GPX

del cel a l_infern.gpx

Del Cielo al Inferno: de 'Sant Cristòfol' a 's’Era Esfondrada'

Les llegendes són la saba d’un poble, la sang d’una comunitat. Han servit per a explicar o per a donar sentit a un episodi, una persona o un element singular, generalment de base real. D’aquí que molts llocs de la nostra geografia vagin acompanyats de relats fabulosos que s’han transmès de boca a orella, generació rere generació. 

Sencelles, com a terra antiga, compta amb una gran partida de llegendes que conformen un itinerari que forma part del seu folklore popular.

Abans de partir, has de recordar aquella màxima tan bella com certa: ‘el poble que no conserva les seves llegendes i relats està condemnat a morir en el fred’.

1

Peu de Sant Cristòfol

L’església parroquial de Biniali, dedicada a Sant Cristòfol des de temps ben remots, conserva una escultura del sant sobre el campanar. Antoni M. Alcover, al seu aplec de rondalles mallorquines, recull una llegenda relacionada amb aquest sant i el campanar del llogaret de Biniali, titulada «Es peu de Sant Cristòfol»:

Diuen que aquest sant una vegada se’n venia de Llucmajor i sopegà en es puig de s’Heretat, que fa cadena amb so puig de ses Bruixes i partió entre es termes de dit pobles i es d’Algaire. Dalt aqueix puig de s’Heretat, s’hi veu encara un penyal amb una gran obertura, i diuen que és aquella sopegada. De s’Heretat sant Cristòfol se tirà amb una passa an es Porrassar, darrera es corral de Can Mulet, casi dins la vila d’Algaire, a on deixà senyat es peu dalt una penya; és una clapa d’un sis pams de llarg que té tota sa forma d’una petjada. Hi ha mares que hi duen ets infants a provar de caminar dalt aquella clapa, perquè diuen que n’aprenen més prest.

I no vos cregueu que sant Cristòfol romangués espantat en els Porrassar, com es blat de l’any tretze. Amb un altre longo se tirà dalt es campanar de Biniali, i hi romangué per patró.

2

Sonarrosa: "lloc malaltís"

Va ser, però, en el segle XVIII quan l’il·lustrat mallorquí Jeroni de Berard va descriure aquest nucli de cases amb un misteriós paràgraf: «Son Arrosa. Lugar de cinco casas. Antiguo de antes de la conquista como prueba el P. Mariano capuchino. Lloc malaltís».

Segons algunes opinions, aquesta atribució podria deure’s a la gran quantitat de plets que els senyors de la cavalleria tingueren amb els veïnats. Dates que recorden aquests desagradables episodis són 1410, 1412 o el 1427, quan el senyor amenaçà que ningú no gosàs treure blats, ordi, faves o llegums «sense llicència o coneguda seva».

N’hi ha d’altres que apunten a les destrosses que es feren per la contrada a causa de la Revolta Forana (1450-1452). Ara bé, és més probable que l’epítet de lloc malaltís es degui a la proximitat del lloc a la bassa de Sonarrossa, on sovint el bestiar hi anava a abeurar. Recordem que aquestes acumulacions d’aigua eren la causa de nombroses malalties (conegudes popularment com «ses febres») transmeses pels insectes que hi habitaven.

Per tant… senyors, revoltats o insectes feren d’aquest indret un «lugar enfermizo», cosa que avui dia ben bé és tot el contrari!

3

«S’Era Esfondrada»

Al final del Camí Dret, dins els terrenys de Can Pobre, hi ha s’Era Esfondrada, una dolina d’una quarantena de metres de diàmetre que alberga una de les llegendes més interessants del cabal folklòric senceller.

Aquesta llegenda no és exclusiva de Sencelles, sinó que en trobam una altra versió en plena serra de Tramuntana, en el municipi d’Escorca, que versificà i féu famosa el poeta pollencí Miquel Costa i Llobera.